Per Jorge Ríos, CEO d’Etecnic Movilidad Eléctrica
Fa unes setmanes vaig assistir a la fira NME de Milà, dedicada al transport de persones. Em va sorprendre la seva atmosfera: meva, silenciosa i altament professional.
Els qui érem allà xàrem, en la seva majoria, perfils tècnics: operadors, enginyers i responsables de flota enfocats a resoldre reptes concrets.
El més impressionant va ser constatar la maduresa en la electrificació d’aquest sector. Ciutats com Milà o París ja avancen amb pas ferm cap al 100% de flotes d’autobusos elèctrics.
A Espanya, Madrid i Barcelona aposten fermament pel vehicle elèctric, descartant altres alternatives. Des de Etecnic participem activament en aquests projectes i dono fe que aquesta transició ja no es debat: s’executa.
Dues fires paral·leles, dues realitats de la mobilitat urbana
El contrast era absolut just a l’altre costat del passadís, on es celebrava la fira de transport pesat i logística. Un ambient molt més multitudinari i vibrant, però també caòtic i dispers.
Aquesta dualitat la vaig tornar a viure al Congrés de Smart Distribution d’AECOC, on es van evidenciar les realitats oposades que conviuen al nostre país:
«La electrificació del transport de persones avança més ràpid perquè la seva operació és predictible: rutes fixes, horaris estables i càrrega centralitzada. La distribució de mercaderies, en canvi, és dinàmica per naturalesa, fragmentada i molt més difícil d’ordenar sense canviar abans el propi model d’operació.»
La teoria de jocs i el dilema dels marges comercials
A AECOC vaig presenciar les dues cares de la moneda. Per un costat, gegants com Amazon adaptant la seva colossal maquinària recolzant-se en el comerç local per a la darrera milla.
Per l’altre, un empresari mitjà em confessava amb honestedat el dilema real: en repartir marges a la cadena intermèdia i buscar un preu competitiu per al client final, la sostenibilitat sol ser el primer que es sacrifica.
Aquí sorgeix la pregunta clau: qui està disposat a cedir un xic de benefici perquè hi guanyem tots?
Si apliquéssim la teoria de jocs a la distribució urbana, la cruïlla és clara: ¿acceptem reduir un 10% de marge per avançar junts cap a un model net, o seguim competint de forma individual esperant que l’impacte l’assumeixi un altre?
El transport de persones va trobar la resposta remant en la mateixa direcció gràcies a regles de joc fàcils de compartir. El de mercaderies, en canvi, encara busca aquest acord. Mentre no ho aconsegueixi, seguirem veient dues velocitats a la mateixa ciutat i una sostenibilitat que perd davant el curterminisme.
El diagnòstic ja està sobre la taula i el repte no és tecnològic. La pregunta ara és: qui s’atreveix a moure fitxa primer?
